Maidan vs. 1-O

Quan tothom surt al carrer a defensar la llibertat.

Just acabo de veure el documental de Netflix “Winter on Fire”, sobre els dies que el poble ucraïnès va sortir al carrer per defensar pacíficament la seva llibertat i a on van perdre la vida fins a 125 persones. Se’n poden treure algunes conclusions de fins a quin punt la noviolència funciona o no funciona. A l’inici del documental es veu clar com cada cop més gent se sent cridada a sortir als carrers de Kiev, a protestar per la clara tendència pro-russa del president Ianukòvitx, quan la majoria volien una Ucraïna estable dins la Unió Europea. Fins aquí queda clar l’objectiu: resistir al carrer en forma de protesta pacífica per fer dimitir al president, canviar les lleis que donen massa poder al president respecte al Parlament, i formar part definitivament de la UE.

Les lluites de resistència civil noviolenta dels últims cent anys han aportat recentment molts estudis (Erica Chenoweth) que deixen veure perquè alguns moviments noviolents han acabat amb èxit i d’altres no. La majoria dels que han acabat reeixint ha estat per la participació massiva, per marcar bé els objectius, dissenyar bones estratègies i organitzar accions noviolentes molt ben preparades.

En el cas de Kiev, com en molts casos, quan portaven dies a la plaça Maidan amb enfrontaments constants amb la policia, la gent començava a veure que la mobilització es debilitava. És en aquest punt, quan no existeix un objectiu clar i sense unes campanyes que van totes dirigides en aquest sentit, que la gent es desencanta i el moviment perd força. Al final de Maidan, després dels morts per les bales de la policia, va arribar l’acord d’eleccions presidencials anticipades amb la dimissió del president Ianukòvitx. Res de noves lleis, res de parlar d’Europa, res de drets. Temps més tard, es van reformar algunes lleis i es va intentar l’acostament amb Europa, però Rússia va moure fitxa i va entrar més públicament en escena amb l’annexió de Crimea i tot el que va venir després.


El referèndum del Primer d’octubre de 2017 va ser un èxit gràcies a la noviolència, i si algú ho nega no en trobarà fonaments.

A Catalunya, durant el procés que estem vivint, algunes opinions diuen que no estem preparats per una sortida massiva al carrer a l’estil Maidan i aguantar fins les últimes conseqüències, perquè som més del lliri a la mà i de manifestacions festives familiars d’un cop l’any. Crec que és un error comparar-nos amb una altra cultura, quan els catalans i catalanes som avui en dia clarament pacifistes i demòcrates. El referèndum del Primer d’octubre de 2017 va ser un èxit gràcies a la noviolència, i si algú ho nega no en trobarà fonaments. Si la resposta a la violència policial hagués estat la violència, hauríem entrat en una espiral amb conseqüències potencialment desastroses pel procés i per Catalunya els propers temps.

La noviolència per a la independència de Catalunya ja ha estat usada durant el referèndum de manera molt intel·ligent i estratègica. Fins aquí perfecte. Però ara ens trobem en una situació semblant als de Maidan en aquells dies intermedis, quan eren molta gent, havien aguantat molts dies, el món en parlava, i semblava que només feia falta un pas estratègic definitiu per guanyar. Però per guanyar què? Sabien el què volien i van fer els passos definitius en el moment clau? No. Sembla que el momèntum definitiu estratègic de cada moviment noviolent es perd entre la multitud i la confusió en el pas dels dies i dels esdeveniments improvisats sense una estratègia clara.


Me n’alegro que ens diferenciem dels que surten al carrer al crit patriòtic eixelebrat, fent barricades i centrant tota l’estratègia i objectius en la confrontació amb la policia.

Tornem a Catalunya. Quan era el momèntum estratègic? l’1-O? I el vam deixar passar? I ara? Són preguntes que ens fem a diari perquè notem que vam desaprofitar aquell moment de ressò internacional, amb tota la legitimitat acumulada de les imatges de la noviolència defensant unes urnes. Ara sembla que només ens centrem en els judicis dels presos polítics i en democratitzar Espanya. Hem perdut el nord dels objectius, com en aquell moment a Maidan.

Alguns diuen que la resposta està en la política i en entrar a les institucions de manera democràtica i des de dins esmenar l’error dels que hi eren en el momèntum de l’1-O. Si és així, pot ser un pas definitiu a l’estil català, i me n’alegro que ens diferenciem dels que surten al carrer al crit patriòtic eixelebrat, fent barricades i centrant tota l’estratègia i objectius en la confrontació amb la policia. Si els catalans tenim un altre tarannà, i tenim l’objectiu clar, farem el què hàgim de fer, a la nostra manera, pacíficament i políticament.

Deixa un comentari